Off

CHAPEAU! DE CASAS I PICASSO A BALENCIAGA I PERTEGAZ

El 28 de maig varem anar a la Fundació Palau i Fabre a Caldes d'Estac. On hi havia una exposició de barrets i la Nina Pawlowsky ens va fer una masterclass de la creació de barrets.

Primer ens van fer la masterclass amb la Nina Pawlowsky, després varem anar a veure la exposició de barrets.

En la masterclass ens va explicar que hi ha diversos materials per fer barrets, per exemple el feltre de pels de diversos materials (conill, llebre, ovella, castor...), la palla i cinamai. El feltre es realitza a través d'unes màquines especialitzades que bufen el pèl, l'apreten i s'enrotlla en mullar-lo. Aquest quan es mulla permet donar-li forma ja que fa que sigui més tou. El feltre moll es passa per un molde amb forma ovalada (la forma del cap) en apretar i es col·loca una corda per subjectar tot i a través de l'eina que permet posar la corda amb facilitat, anomenada avaluar. Es col·loquen agulles per permetre que no es mogui el feltre.
També ens ha comentat que només existeix un feltre sintètic anomenat foshey el qual està fet de plàstic però no és transpirable.

En la exposició amb diverses creacions de barrets i de artistes relacionats amb aquest àmbit. L'exposició s'inicia amb un barret fet amb plomes, va ser dissenyat i fabricat durant el segle XX per l'empresa Molas Vilasuso.


Tots aquest barrets de dona són dissenyats per artistes dones i homes, i en aquesta sala fa una petita comparació amb els dels homes, els dels homes era més simples, tots molts similars i quan la dona va començar a portar barrets i a dissenyar-los es van fer una gran quantitat. I era per diferencia ocasions de dia i de depèn de lo que anaves a fer aquell dia. Els barrets de les dones no estaven tant marcats per la feina que feies era més de un complement més al cap on ells decidien que fer i que posar-se i per a quina ocasió seria. 










Els barrets a principi de tot només es consideraven d'home i cada tipus de barret era per una persona determinada i depenia de la seva feina. En aquesta imatge podem veure els barrets d'home i al esquerra podem veure una pantalla on surtas persones ballant amb barrets. I en la següent sala estaven tots els barrets de dona que es van poder fer en aquella època on l'exposició fa una petita comparació i e¡la diferencia dels homes amb la dona que hi ha més varietat en les dona que ens els homes. 




POÈTIQUES DE L'EMOCIÓ

 El dimecres 13 de març del 2019 varem anar a Barcelona a fer dues visites. La primera va ser al Pavellò Mies Van der Rohe i al finalitzar vam anar a la Caixa Fòrum a veure l'exposició titulada poètiques de l'emoció.

En aquesta exposició ens parla sobre les emocions, aquesta paraula és molt emotiva ja que són una part fonamental en la nostra vida, per una part les emocions determinen les decisions i les accions de una persona o de varies, per un altre, la ciència les defineix com un sistema d'accions intel·ligents que serveixen per la regulació de la vida. Nosaltres ens solem confondre entre emocions i sentiments, la diferencia és que les emocions es que a partir d'aquest sentiments ens manifestem, és a dir que creem accion, moviments, sortim al carrer a revelar-nos, expressem tot allò que volem que fagui un canvi. 

I en aquesta petita exposició Poètiques de l'emoció, recórrer la la representació de les emocions en diferents èpoques de la història, veient les diferencies i similituds.

Poètiques de l'emoció comença amb una obra de Bill Viola, titulada The Silent Sea, on apareixen diferents actors mostrant una emoció en un vídeo a càmera lenta. I cadascú té una emoció que al avançar el vídeo veiem la seva evolució i que cada vegada va en augment. 


Bill Viola, The Silent Sea, 2002

Als laterals de la primera sala hi ha altres obres de períodes anteriors que representen les emocions però d'una manera diferent. A un costat hi ha una escultura amb diversos personatges que no interaccionen entre ells on hi ha una certa similitud amb el vídeo de Viola. I al altre costat hi ha una representació gòtica de les ploraneres, persones que eren contractades per fer el dol en un enterrament. 

Anònim, Castella, Ploraneres, c. 1295

Anònim, Taller de Brussel·les, Fragment de calvari amb sis personatges, c. 1460- c. 1480
A continuació al costat del fragment de calvari amb sis personatges hi ha una petita sala i dintre hi ha un vídeo de l'artista Bas Jan Ader anomenat I'm Too Sad to Tell You, 1971. En aquest vídeo veiem el rostre de Bas Jan Ader plorant i ens mostra les fases de plorar, és a dir la incapacitat de poder parlar, la acceleració del cor, la ansietat i els gestos que fem a l'hora de plorar.

Bas Jan Ader, I'm Too Sad to Tell You, 1971
Després vam anar a un altre sala del mateix color que la primera vermell. Aquí vam veure una representació de la pietat i al costat havia un fotografia de caràcter fotoperiodica feta per Enric Folgosa Martí i allà mostra el dolor que una dona sent quan perd el seu fill i es comaren aquestes dues obres. I la similitud és aquest dolor que sent una mare al tenir el seu fill mort entre les mans i és considerat dolorós pot ser bell.

Ramon Padró Pijoan, La Pietat, c. 1850
Enric Folgosa Martí, Funeral a Kosovo, Dragobil, 5 d'octubre de 1998


Al costat del Dragobil, hi havia una obra de Manolo Millares, abstracte on representa les emocions com l'iria, la tristesa, la ràbia i aquesta composició ens recorda a una ferida i a l'ora de cosir-la sembla que ens vol dir que vol intentar olvidar-ho per sempre estarà present en la vida.
Manolo Millares, Homúnculo, 1960


La comissaria ha relacionat l'obra de Millares amb el Davallament de la Creu i també amb Action Psyché de Gina Pane. L'artista Gina Pane ens mostra una col·lecció de tres fotografies on s'autolesiona i fa que l'espectador s'angoixi, l'artista és fa aquestes ferides per transmetre el dolor que senten les dones dins d'una societat que les tracten malament.
Aquestes tres obres estan relacionades per el dolor de cada obra i també per les ferides que es repeteixen en cada una d'elles.

Anònim. Escola hipanoflamenca, Davallament de la Creu, 1500-1510

Gina Pane, Action Psyché, 1974 
En un altre sala de color blanc, en aquest espai totes les obres ens parlen de la interacció del cos amb la natura, com el nostre cos es pot funcionar amb els sentiments que tenim en aquell moment i connectem amb en nostre entorn. Hi ha una obra de Günther Förg que consta de dos llenços negres amb moltes marques on ens fa transportar-nos a un bosc de nit, bosc cremat i un sentiment de por, tristesa, ràbia... i al davant hi ha una obra totalment diferent de Joaquim Mir on en la seva obra és un paisatge molt colorit, sentiment alegria, relax, calma...
Günther Förg, Sense títol (núm. 73/88) / Sense títol (num 74/88), 1988

Joaquim Mir, Posta de sol, c.1903
Abans d'arribar a l'última sala hi havia un petit espai on estava l'obra de Shirin Neshat que s'inspira en les prohibicions que pateixen les dones en el seu país natal i que és molt actual ara mateix en la nostra societat. Aquesta obra esta composada per dos vídeos un davant de l'altre. Les dues imatges es comencen a reproduir a la vegada, les dues estan en un escenari però hi han moltes diferencies, una d'elles és que on esta l'home hi ha molt de públic i on està lo dona no hi ha ningú. També en el del home comença a cantar poesia i tothom aplaudeix i tots van de blanc. En canvi el de la dona és tot el contrari i comença a cantar quan l'home acaba, ella vestida de negre i quan se li veu la cara comença a cantar sons que provenen del interior. L'artista ens vol mostrar la incapacitat de les dones per ser lliures, expressar tot lo que volen,... Critica la incapacitat de les dones de poder cantar en el seu país. 


Shirin Neshat, Turbulent, 1998
L'última sala hi han diferents obres on observem les emocions en la societat o ens els esdeveniments d'aquelles èpoques que s'assemblen molt en la nostre societat. Podem veure l'obra de Miró que parla de les revoltes que es van produir a França en 1968. També està l'artista Juli Gonzàlez amb una de les seves escultures de ferro on transmet el dolor durant la Guerra Civil. 
L'artista Colita ens mostra les seves fotografies de manifestacions, de l'emoció per la música, en aquest cas del flamenc. 

Juli González, Estudi de dona cridant, 1940
Joan Miró, Mai 1968, 1968-1973
Esbós de l'escultura, Juli González 
Colita, María la Perrata, 1969 / La Fernanda i la Bernarda de Utrera, 1969/ Crame Amaya ballant a 'Los Tarantos, 1963/ El Lebijano, 1968
Colita,  Manifestació 'Jo també soc adúltera', 1976/ Diada, 1978/ Manifestació gai, 1977
I per concloure l'exposició acabem amb una de les obres de Iván Argote on ell mateix grava un vídeo on li canten feliç aniversari. L'artista trenca el vincle de cantar la cançó d'aniversari només amb els del teu entorn, amic, familiars i convenç a 40 desconeguts en un ascensor per que li cantin l'aniversari feliç 
Iván Argote, Birthday, 2009

En conclusió aquesta exposició ens han mostrat les emocions en tot el tipus d'obres d'art i de quina manera cada artista treball i expressa l'emoció que té en aquell moment per els esdeveniments o per la seva vida interior. Les emocions són molt importants en l'art ja que mou molt a les persones i sobretot l'espectador té un vincle amb l'obra. Les emocions ens mouen, ens fan pesar, revolucionar-nos...


FUNDACIÓN MAPFRE
PICASSO – PICABIA. LA PINTURA EN QÜESTIÓ

El martes 8 de enero del 2019 fuimos a la Fundación Mapfre a Barcelona, donde podimos gaudir de la exposición de Picasso-Picabia. La pintura en qüestió, una muestra dedicada a dos personajes muy importantes de la historia del arte que nunca han sido relacionados de la manera en que se hace en esta ocasión.

La Fundación Mapfre antes era la Casa Garriga Nogués donde vivía una familia que se llamaba Garriga Nogués és un edificio construido el 1899-1901 construida por el arquitecto Enric Sagnier por encargo del financiero Rupert Garriga Nogués. Es de estilo modernista, es un movimiento cultural que apareció en el 1900 y se movió por todo Europa y en Barcelona tuvo un impacte muy fuerte. Estos edificios modernistas se inspiran en la natura por lo tanto las formas y los elementos están inspirados en la naturaleza. Lo que hacían los modernistas era que daban mucha importancia a los interiores a la hora de decorar sus edificios contactaban artesanos para que le hicieran el encargo que el propietario quería. La vidriera se parece bastante a la del Palacio de la Música aunque la del Palacio de la Música es más magnifica y las salas de arriba tienen más color i elementos muy característicos del modernismo.

La primera sala que vemos es donde está situado el cubismo era el establo de la casa, la escalera que da acceso a la planta superior donde está la tienda y la continuación de la exposición era donde vivía la familia Garriga Nogués.

Este edificio consta de 2.700 m2 de espacio para poder exponer, situados en la emblemática casa con diferentes estilos arquitectónicos como el rococó, el neoclasicismo y el modernismo.
Por último, en la fachada, podemos encontrar 4 figuras femeninas que representan las 4 etapas de la vida; la infancia, la juventud, la madurez y la belleza.



PICASSO- PICABIA. LA PINTURA EN QUESTIÓ

Esta exposición trata sobre Picasso y Picabia. La pintura en cuestión. Comienza cuando Picasso empezó con el cubismo y va cronológicamente hasta el día de su muerte y “comparan” con las obras que hizo Picabia en el mismo tiempo.  

Es la primera vez que los ponen juntos y no los quieren comparar, sino que quieren que veamos que estos dos artistas pasan por todo el proceso del siglo XX, todo el movimiento vanguardista, muy importante de esa época y entonces se ve como cada uno evoluciona y coinciden en diferentes etapas. Estos dos artistas pretenden experimentar y evolucionar.

Una poeta americana que se llamaba Gertrude Stein, fue mecenas de Picasso y Picabia y entonces escribió un texto de estos dos artistas diciendo que eran similares físicamente y a veces los confundían pero  a la hora de la verdad no tenían nada que ver. Estos artistas coincidieron y nacieron en la misma época. Tenían una relación de amistad muy rara donde podían pasar de hablarse a criticarse ya que tenían personalidades muy fuertes y decididas.

Pablo Picasso, nació el  1881 a Málaga y murió el 1973 a Mogins. Toda su vida más o menos la vivió en Francia. Su familia era pobre y no se podían permitir muchos lujos. Su adolescencia la paso en Barcelona, también estudio allí. Después cuando supera su etapa de Barcelona se fue a Francia con un amigo suyo y al morirse su amigo Picasso comenzara con su etapa azul; oscura, triste. Des de un principio Picasso ya relacionaba los colores con las emociones y no con la realidad. Al olvidarse de su etapa azul comenzara la etapa rosa que sus figuras son parecidas pero el color predominante es totalmente el rosa. Después de superar estas dos etapas comenzara con el cubismo, el inicio de la exposición e iremos siguiendo a Picasso cronológicamente des del día de su muerte.



Francis Picabia, nació 1879 y murió el 1953 a Paris. Se llevan 2 años con Picasso. Pero Picabia era francés y vivirá con una familia con mucho dinero y se podrá permitir muchos lujos. Durante la Guerra Civil, se ve obligado a irse a Barcelona y allí comenzara a introducirse en el estilo impresionista en sus obras. Quería captar la luz y el sol para cada momento del día era otra realidad diferente.  Este estilo para Picasso está muy pasado de moda por lo tanto no es tan arriesgado pero cuando Picabia supera este estilo ya comenzara a arriesgarse en las diferentes vanguardias.




Pablo Picasso
Paysage, coucher de soleil, La Rue-des-Bois, août 1908
Tiza negra, aguada y acuarela sobre papel empañado

La primera, sala cubista, es un movimiento que surge en  Paris a inicios del siglo XX, justamente cuando Picasso llega a Francia. El cubismo elimina el espacio, simplifica las formas y colores y en un mismo cuadro hay diferentes preceptivas. A principios del siglo XX en el Louvre se hizo una exposición de arte primitivo y africano. Estos pintores adoptan este tipo de arte para inspirarse en sus obras.
Les senyoretes d’Avinyó és la obra propulsora del cubismo, si nos fijamos en las caras podemos ver este arte primitivo y africano.
Picasso fundo el cubismo con su amigo Braque y el nombre cubismo viene del crítico de arte Louis Vauxcelles que lo llamo de esta manera despectiva porque a simple vista parecen pinturas hechas con pequeños cubos.
Picasso el 1908, paso el verano a La Rue-des-Bois, una aldea situada al norte de Paris. En este sitio pinto una serie de pasajes sólidos y sin aire, volúmenes muy geométricos y simplificados que llenan todo el cuadro. Esta pintado con tonos verdes y ocres oscuros y destaca por el color rojo vivo. Y esta obra estuvo influenciada por el arte primitivo y africano ya que parece una de las mascaras pero es la puesta de sol.  
Les senyoretes d'Avinyó


Pablo Picasso 
Tête de rousse, trois quatrs à droite, 
(Le Saugave rouge) 1907
Oleo (aguada) sobre tapa de caixa de madera
 Tête d’homme, Paris, autonome, 1908

Aiguada sobre fusta 

Francis Picabia
June Fille, 1912

Picabia pocos años más tarde comenzara a segr el camino de Picasso y hará cuadros cubistas como esta obra titulada Mujer joven, que como podemos ver se diferencia muy bien que hay dos tipos de estéticas y los dos pequeños son de Picasso llamados, Cabeza de mujer rojo, de tres cuartos hacia la derecha y la Cabeza de hombre.
En estos tres retratos podemos ver las diferencias i similitudes de los artistas. Picabia introduce palabras en sus obras, comenzara colocando el titulo pero más adelante ira evolucionando, también no marca tanto los contornos de la cara como Picasso. También Picasso utiliza formas geométricas y los colores no son tan reales ni sólidos como los de Picabia. La luz de Francis esta en el centro mientras que en los otros cuadros viene de los lados.

Una de las diferencias más visibles, és el formato del cuadro ya que Picabia es más rico y más tradicional y utiliza lienzos más grandes también al enamorarse, acaba siendo su mujer, era una música experimental por lo tanto Picabia para ponerse a su altura comenzará  a experimentar con el arte y todavía que entre más tarde Picabia hará un paso más allá  que Picasso en el cubismo ya que acabara experimentan para sorprender a su mujer.

                                                                                                                                                                     
Francis Picabia

Frnacis Picabia 
Primera bailarina en un trasanlantico 

Estas dos obras de Picabia es el extremo que Picasso no llegara con el estilo cubista. Se puede ver cómo llega  al extremo del cubismo, desconstruyendo  todos los elementos y juntándolos en diferentes planos. De esta manera es un cubismo muy abstracto que el espectador que lo ve tienen libre interpretación. Picabia lo que hace es pasar un cubismo a abstracto que no se identifica el objeto, será una de las grandes diferencias entre Picasso y Picabia. Mientras que Picasso dirá que le da igual de lo que hable el cuadro siempre y cuando se identifique el objeto, Picabia tocara la abstracción en más ocasiones.
En el cuadro de la bailarina le pusimos de titulo el Matadero o Azotea con ropa tendida o Magatzem con telas. Picabia en esta obra lo que intenta transmitir es como dice su propio titulo és un transatlántico con una bailarina, todos los trozos de color carne serian la bailarina pero esta descuartizada.


En el otro cuadro se pueden intuir muchas cosas pero la principal seria que todos estos elementos forman una cara, el retrato de alguien especial para Picabia. También podemos ver dos personas unidas, un bosque, un chef, una maquina de cortar manzanas o uvas. 





LA PEDRERA
OBRES OBERTES. L'ART EN MOVIMENT, 1955-1975

 El divendres 25 de gener vàrem anar a Barcelona per veure l'exposició Obre obertes. L'art en moviment, 1955-1975. Aquesta exposició consta de 37 artistes internacionals amb les seves corresponents obres on busquen una modificació en l’espectador a través de la participació i la interacció amb l'obra d'art. I en totes aquestes obres cal moure's per detectar els efectes canviants, tens que ser molt curiós per poder gaudir-la profundament.

L'exposició està ubicada a la Pedrera, Casa Milà és un edifici modernista que es troba al Passeig de Gràcia, construida entre l’any 1906 i el 1912 per l'arquitecte Antoni Gaudí. Va ser la darrera obra civil de Gaudí i va ser el canvi en la seva època. Va ser encàrrec de Pere Milà i Roser Segimon. El nom de l’edifici, Casa Milà, ja que ser la nova residència de la família Milà. El matrimoni va ocupar-ne el pis principal i va llogar la resta d’habitatges.




La Casa Milà és l'edifici civil més emblemàtic d’Antoni Gaudí, tant per les seves innovacions constructives i funcionals com per les solucions ornamentals i decoratives. Té una estructura de columnes i plantes lliures de murs de càrrega. De mateixa manera, la façana no ha de soportar càrregues de les plantes. I també el garatge soterrat va ser un element innovador.  

La Casa Milà és coneguda com La Pedrera pel seu aspecte exterior, semblant a una pedrera a cel obert, presenta formes extretes de la natura.

L'any 1984 es va declarar Bé Cultural del Patrimoni Mundial per la UNESCO pel seu valor universal excepcional. Des de l'any 2013 és de la Fundació Catalunya La Pedrera,que gestiona les diverses exposicions i activitats que s'hi fan i les visites a l'edifici.


 OBRES OBERTES. L'ART EN MOVIMENT, 1955-1975A partir dels anys cinquanta i seixanta del segle XX va haver una revolució artística sorgida a Europa que es basa en l'aparició del moviment i l’espai, agrupar ciència i espai, una mostra d’art en moviment.
L’art en moviment va néixer de manera espontània en finalitat de produir un art no personalista i crear un llenguatge universal objectiu, a l’abast de tothom. Els artistes reivindiquen el seu propi paper en la societat i formen objectes que es relacionen amb l’espectador, que requereixen la seva participació i que l’empenyen a sortir de la seva tradicionalitat i experimentar les seves capacitats de percepció. Volen transformar la realitat mateixa.
Totes aquestes obres que creen agafen la complexitat i l’espai i s’apoderen dels mitjans, de les tècniques i dels materials de la producció industrials, incorporen les lleis i les forces naturals. El 1962 el semiòleg italià Umberto Eco introdueix el concepte d’obra oberta, identificant en l’apertura la característica comuna d’aquestes obres noves.
Aquesta exposició agafa el període que va del 1955 al 1975 a través de les obres de 37 artistes i també apareixen Alexander Calder i Marcel Duchamp i els contemporanis Ann Veronica Jenssens i Mona Hatoum.
El recorregut surt de l’espai expositiu gràcies a la intervenció de Marina Apollonio al pati de passeig de Gràcia de La Pedrera (Spazio ad attivazione cinètica, 1966-2018.


L’art cinètic és el moviment artístic que es caracteritza per crear moviment a través d'elements visuals i il·lusions òptiques.  
Aquestes obres obertes, l’espectador i l’obra estan connectades, l’espectador està involucrat en una experiència directa a partir del seu moviment davant de l’obra  i l’obra és com un organisme viu, mòbil, que reflecteix el moviment físic de l’espectador.
Les obres ja no només les perceben amb els ulls sinó que també a partir del cos. Gràcies al nostre moviment l’obra canvia i cobra vida vida als ulls de l'espectador en moviment, segons el seu punt de vista l’obra és diferent on replantejen la seva visió de la realitat. Com en aquestes dues obres que ara explicaré:
Carlos Cruz-DiezPhysichromie 497,1970




 Aquesta obra està composta per una estructura plana de color i a sobre hi ha una sèrie de làmines paral·leles de plàstic acolorit transparent. L’obra es transforma i canvia quan ens desplacem devant d’ella. Carlos treballa l’art com a metàfora de la realitat, l’obra cambia per tant la realitat també.


Al distanciar-nos de l’obra no distingim entre el fons del quadre i les línies paral·leles percebem un tercer color que produeix el nostre cervell, que es crear a partir de la suma de dos colors reals. Els colors percebuts per l’observador depenen de la posició que ocupa  respecte a l’obra, i d’aquesta manera dóna la sensació de moviment a la peça.


I el color d’un objecte és el resultat d’un procés en què intervenen la llum, l’objecte i l’observador.



Julio Le Parc

Cloison lames réfléchissantes

1966

Metall impressió sobre vinil





En aquesta obra com podem veure que consta de dues parts, on l’espectador veu l’obra de davant i el que passa quan una persona passa per radera. Quan passes per radera l’espectador que està mirant l’obra des de davant veu que la persona es fragmenta i la persona es multiplica. Aquesta obra té diferents representacions una d’elles al fragmentar-se la persona fa referència a les diferents emocions que tenim, simbolitza que les persones ens mostrem de maneres diferent depenene amb quina persona estem, no tothom ens veu de la mateixa manera. També representa que la realitat no es completa i per això és divideix. La mirada i la percepció només captem troços de la realitat.


Cloison lames réfléchissantes està formada per lamines de metall i a la paret hi ha un cercle com una diana on consta de cercles de més petit a més gran de colors càlids a colors freds.   


                                      Juilo Le Parc

Instabilité

1959-1991

Oli sobre tela



Aquest tipus de obra reflecteix la presa de consciència sobre el caràcter inestable de la realitat i fa que l’espectador ha de estar una estona mirant l’obra per poder-la entendre.  


Esta formada per blanc i negra i sobretot per figures geomètriques, un expressionisme exacte en canvi Jackson Pollock fa obres irrepetibles i úniques i el cinetisme trenca aquest món on les obres són multiplicables utilitzant elements mecànics i elements geomètrics com un nou llenguatge universal.


Aquesta obra està en un fons blanc i consta de cercles tallats de colors negre on l’artista els va col·locant de diferent manera on en el centre del quadre forma un rombe/quadrat. És una obra que destaca per les seves figures geomètriques i la creació de noves.






Marina Apollonio

Dinamica circolare

1965

Acrílic sobre tela


Aquesta obra és un composició multifacials d’un punt de vista central activa la visió perifèrica, cobra vida en un moviment virtual.

Aquest tipus de obra era molt utilitzat en el cinema popular art hipnotisme.

Marina Apollonio a la entrada de la pedrera hi ha la mateixa obra però en gran col·locada al terra.


Francisco Sobrino
Sense títol
1959-1981
Acrílic sobre tela

Aquesta obra forma part de la cultura popular absorbeix el cinetisme. L’obra forma un efecte post-imatge, on es multiplica els plans, una inestabilitat en l’ull, es genera un element virtual que no existeix fa que l’espectador vegi les línies corbes que en realitat són rectes.

Està formada per elements geomètrics en un fons negre on a sobre hi han línies blanques que formen quadrats cada vegada més petits i això produeix l’efecte d’un cercle.  

Els elements d’aquesta obra són codificats i programats per tal de fer una acció en especial.

Francisco Sobrino ens vol transmetre que no hi ha una única manera de veure la realitat.




Jordi Pericot
Rotació d’un punt sobre buit
361 T/i
1972
Fusta, pintura, metacrilat metal·litzat sobre fusta
Jordi Pericot
Espai 75-189 T transparent/B
1971
Fusta, dibuix i metacrilat transparent sobre fusta

Aquestes obres són una norma ètica feta per trencar amb la manera d’entendre l’art. Les idees utòpiques han caigut en el mercat i  els artistes d’aquesta època volen trencar amb les obres artístiques del moment, on les creacions estan fetes per assistents, mecanismes que volen acostar l’art a tota la gent.  

Aquestes dues obres estan formades amb gots de chupito on l’artista juga amb els quarts del cercle del got i els punts que col·loca. Amb la llum, l’obra i l’espectador generan un efecte visual on el nostre cervell genera una imatge entre tots els gots de chupito.


Jean Tinguely
Vive la liberte
1960
Ferralla, cintes de goma, fusta i motor elèctric

Aquesta obra com podrìem activar la peça quan volguessim però actualment s’activa cada cert temps per no fer-se malbé. És un moviment desordenat, dadà, caòtic, absurd… que s’activa a partir del motor. Aquesta època és el moment de progrés innovacions científiques i químiques.

Tinguely produeix aquesta obra per criticar a les màquines que no tenen cap ús i avui dia té una funció artística en l’art en moviment.


François Morellet
Reflets dans l’eu déformés par le spectateur
1964
Neon, transformador, fusta, vidre, aigua tintada i metall

Aquesta obra feta per Morellet esta situada en una sala petita i fosca com al sostre hi ha uns neons formant una quadricular i al mig de la sala al terra hi ha un quadrat ple d'aigua tintada de color negre i una palanca.

La superfície llisa de l’aigua reflecteix la llum de la quadrícula de neons ja que la font de llum és molt potent. La llum que passa a través de l’aigua és absorbida per les parets negres, de manera que l'efecte és de mirall, no podem veure el nostre reflexe perquè no estem prou il·luminats.

L’observador alterna la superficie al moure la palanca, és el responsable directa del fenòmens que es produeixen i passa a ser part activa de l’obra d’art, i l’artista queda en un segon pla.
Morellet reflexiona sobre l’alteració i crea aquesta obra produint l’acció observable és el procés de desequilibri i de tornada a l’equilibri des d’un punt que no s’hauria produït si no hagués existit l’acte desequilibrador.

Gianni Colombo
Bariestesia
1974 - 1975
Fusta pintada   

Gianni Colombo va crear 3 elements i és una explicació visual del principi de l'estabilitat, amb aquestes sèries de tres escales amb diferents graus d'inclinació. Colombo invita als espectadors a pujar i a participar en aquesta experiencia directa que fa amb el seu cos.

El cos buca l’estabilitat en aquestes tres escales, confiem en el cos i la seva verticalitat en la grabetat.

Pol Bury
Ponctuation
1962
Fusta pintada, niló i motor elèctric

Aquest obra ens recorda al mar, semblan algas, a partir d’un 15 minuts aquesta obra s’activa i al moure’s i frotar-se un a un produeixen un soroll com si fossin un eriçó, tenen un moviment molt lent però continu.



Jesús Rafael Soto
Vibration bleue et noire
1966
Oli sobre fusta, varetes de metall pintades i fills de niló
Gianni Colombo
Strutturazione pulsante
1959
Poliester, cautxú, fusta i animació electromècanica
Jesús Rafael Soto la seva obra està formada de diverses capes i plans, frontalment les capes es barregen i no es pot analitzar analiticament. És anomenat com l’efecte moré, la superposició de capes. En les diferents capes treballa amb diferents línies.

Gianni Colombo crea una obra en moviment que s’activa cada cert temps per no fer-se malbé. Són blocs de porexpan que es mouen gràcies al motor en un moviment lent i continu on dóna la sensació de que l’obra té ànima, respiració lenta, els blocs es contrauen i s'expandeixen. És una obra orgànica, que respira i sembla que estigui viva i connecta amb l’espectador.  


Hans Haacke
Blue soli
1965
Chiffon, ventilador oscil·lant, ploms de pesca i fil

Hans Haacke formava part del grup zero, Alemany de Düsseldorf. Aquesta obra està formada per una tela blava que flota en l’espai. Com diu Haacke l’obra és com un organisme, un cos,  una obra viva que flota gràcies al aire i al vent del ventilador i on totes les parts, com un cos s’influencien mútuament.  

L’artista planeja el moviment però no pot controlar el moviment, ni les formes que genera. Hi ha un element científic però també un element imprevisible. Les formes generades recorden al moviment del mar, un paracaigudes, i el color de la tela genera un estat de tranquil·litat, serenitat i ens captiva. També el blau fa referència a l'espai i a l’univers.

Takis
(Pangiotis Vassilakis)
                               Electromagnétique
                                        1965
                     Plexigles, fusta i electroimant
                                                                               Musical
                                                                               1972
Fusta, corda de guitarra, agulla, fil de niló i electroimant

Aquestes dues obres fetes per Takis estan composades per un electroimant. L’obra de la esquerra dialoga amb l’espai i visibilitza allò que és invisible, materialitza allò que no es veu. És l'època on l’humanitat arriba a la lluna i l’art treballa amb tot allò invisible, univers, espiritual, el temps. En aquesta obra es visualitza el temps, el moviment dels camps magnètics. No hi ha límits en l’art, creació de la bomba atómica en aquell temps.

L’altre obra també té un camp magnètic on fa que les cordes es moguin i quan s'ajunta la corda de la guitarra amb l’agulla produeixen un so. Aquesta obra es caracteritza per el so i l'absència del so.   

Davide Boriani
Superficie magnetica
1959 - 1960
Alumini, llimadures de ferro, poliuretà espasit, imants i micromotor electronic
Mona Hatoum
+ and -
1994
Fusta, sorra, metall i motor elèctric

Boriani amb el seu camp magnètic on dintre hi ha col·locat pols de ferro que genera formes i moviments que recorden a animals. És un material mecànic que forma organismes vius, recorda a un microscopi. Hi es poden diferenciar dos mons; el de la pols que es genera i crea vides i l’altre que cau i es torna a formar, és a dir, vivim i ens transformem fins que morim. Reflexiona sobre la vida i la mort.

Mona crea una obra amb sorra on el moviment rotatori crea i destrueix, diferents simbolitzacions; binomis, la vida i la mort, el cicle de la vida, equilibri i continuïtat, el yin i el yang, ordre i caos, també pot ser un cicle absurd creat per destruir a les persones.


Carlos Cruz - Diez
Chromosaturation
1965/2018
Instal·lació lumínica
Carlos Cruz - Diez crea un sala on podem gaudir de l’especreincia real del color sense forma, sense suport, el color com un element gairebé tangent que es va modificant segons la nostra percepció. Hi han tres cambres, verda, vermella, blava.  A partir de tres colors primaris obtenim tots els colors de l'arc de sant martí.

Obres obertes. L’art en moviment,  m’ha cridat certament l’atenció, ja que és una exposició que no es veu freqüentment i és diferent a les altres degut a que es pot interactuar amb les obres, podem trobar poques, la gran majoria no es poden tocar. A diferència d’aquest, en el cinetisme és diferent, és l’espectador el que percep aquest canvi que li produeix l’obra, on l’espectador, també, ha de tenir tots els sentits oberts i adonar-se’n del que passa, per aquest motiu la visita se’m va fer pesada, encara que després d’aquesta, vam poder interaccionar amb les obres de les quals no vam poder gaudir al principi. Certes obres m’han semblat molt originals, i m’han agradat, encara que la guia no les va explicar. Algunes d’aquestes obres són:

Julio Le Parc
Alchime 403
2018
Acrílic sobre tela

Aquesta obra creada per Julio Le Parc als principis del 1988 que va crear els seus primers “alchime” a partir de petits esbossos. Aquesta creació és un producte d’una idea sorgida d’observacions fortuïtes que, a poc a poc, es concreten, s’imposen i finalment surten a la llum.  
És un dels monotips que va realitzar en els anys 1957-1958 a Buenos Aires, just abans d'anar-se’n a viure a Paris. A vegades l'artista es sorprèn i posa a punt, de sobte, alguna cosa que va deixar madurar, sense ocupar-se molt, des de fa molts anys. Té moltes idees acumpulades i moltes no es desenvolupen.

Julio indiferent a les pressions de les diferent corrents artístics, tractar de preservar la meva llibertat de creació arriscat i contradictori, arriscant també d’indisposar aquesta falta d’estil.

Així aquestes "alchime" fan part, sense cap reserva, de l'aventura que viu a través del conjunt del meu treball com a artista experimental.


Takis
(Pangiotis Vassilakis)
Téléumière
1964 - 1967
Àtom, vidre, motor i aparell elèctric

Aquest recipient de la làmpada conté mercuri a baixa pressió. Els àtoms de mercuri xoquen entre ells de manera natural i perden electrons, de manera que dintre de la làmpada hi ha diferents elements: àtoms, ions (carregats positivament) i electrons (les càrregues negatives que han perdut els àtoms). Tot això crea un camp elèctric, els ions positius són atrets pel  càtode i els electrons són atrets per l’ànode.

Aquesta obra manifesta l’efecte d’influència invisible, camp magnètic- electrons. I el moviment d’electrons, ions  i àtoms provoca la llum. Aquest flux d'energia és la causa que observem un canvi.

QÜESTIONARI:
  1. Al 1962 el semiòleg italià Umberto Eco, va definir en el seu llibre Opere aperte el concepte del que veurem amb aquesta exposició. Quin és? En el llibre Umberto Eco defineix el concepte d'obra oberta, un camp d’infinites possibilitats obert a l’interpretació de qui observa. L’obra exigeix la participació de l'espectador i crea una nova relació amb l’obra i l’observador.
  2. Hi ha una pintura feta a base de punts, que vista de prop és en blanc i negre i vista de lluny, l’ull assegura que és de colors. Quina és? Yascov Adam amb Noon.
  1. Hi ha una instal·lació en la que aconseguim percebre un efecte contrari quan estem dintre o fora. Quina és? Julio Le Parc, Cloison lames réfléchissantes.
  2. Hi ha una obra en la que el desplaçament de l'espectador provoca la seva transformació. Quina és? Carlos Cruz - Diez, Physichromie.
  3. Hi ha una màquina vivent que s'activa cada quart d'hora. Quina és?
Jean Tinguely, Vive la lliberté I
  1. Quines diferències hi han entre aquestes tres obres? Esbrina quin és l'autor i el títol de cadascuna d'elles.
Jordi Pericot
Espai 41 T-576 T variants progressives
1969
Victor Vasarely
Torony- Nagy
1969
Alexander Calder
Sense títol
1937
La diferencia principal en aquestes tres obres és que Jordi Pericot utilitza gots de chupitos per interactuar amb l’espectador, en canvi Victor Vasarely utilitza acrílic sobre tela i crea una visiò óptica molt marcada només canviant de color els 4 elements i l’ùltima és de Alexander Calder que les seves obres les fa estàtiques, és a dir no enganxades a la paret i a partir d’on col·loquis l’obra es moura més o menys.

La relació que tenen entre elles és que totes formen part del art en moviment i utilitzen elements geomètrics, colors primaris, simetria, ordre...

http://www.julioleparc.org/tablet/alchimie.html



 MUSEU DE GRANOLLERS
El 26/11/18 la primera hora del matí vam anar al Museu de Granollers a veure l'exposició de Vicenç Viaplana i Helena Pielias titulada 224. GRN. Terror, reflexions sobre el bombardeig feixista del maig de 1938 a Granollers. I al principi de tot ens van donar aquest paper:







Aquesta instal·lació té 4 passos:
Punt de mira 
  1. El punt de mira, on l'espectador des del carrer pot veure una vista zenital d'una petita població que fa referència a Granollers el 1938. Des de aquest punt ens fem responsables d'aquesta guerra és a dir nosaltres al travessar el carrer mirant des de aquí som l'avio que està a punt de tirar una bomba. És a dir tots som còmplices del que està passant.  
  2. Al baixar les escales ens trobem una fotografia d'una ciutat però la línia d'horitzó està per sota de la normalitat, així ens fa veure que alguna cosa vindrà / caurà del cel i amb il·luminació ens destaca importància del cel. 
  3. A continuació al girar a la dreta ens trobem amb els 224 persones mortes on ens inviten a passar entre ells per una passarel·la. 
  4. I per últim al final d'aquesta passarel·la ens trobem amb un mur on hi han un seguit d'escrits, són les reflexions que es van fer el Vicenç i l'Helena. En aquesta part s'escolta el soroll més fort ja que els han ficat perquè rebotessin de costat a costat.  


Aquesta instal·lació és un homenatge a les víctimes del bombardeig de Granollers, una a una fins a 224, i funciona com a mirall d'altres massacres i d'altres morts.


L'Helena Pielias i el Vicenç Viaplana són components  de FRAU, un grup d'artistes que busca realitzar instal·lacions artístiques a través del llenguatge visual.


Personalment aquesta exposició m'ha agradat ja que és una altre manera molt diferent d'explicar el bombardeig. També està molt ben aconseguida ja que és un procés de reflexió que ens afecta a tots i jo no li ficaria ninguna pega aquesta instal·lació, és l'actualitat de molts països actualment, lo que passa que com no ens toca de aprop no ens preocupem però espero que algun dia s'acabin les coses i ens adonem que tots som culpables. 




CAN FRAMIS

El 23/11/18 vam anar a Barcelona al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas és un centre dedicat a la pintura contemporània catalana. Situat en una antiga fàbrica de finals del s.XVIII, propietat de la família Framis, que amb el temps va perdre la seva activitat i es va convertir en record de la indústria pròpia del Poblenou. Va ser reformada i actualment el museu exhibeix al llarg dels seus 3 pisos una col·lecció permanent de més de 250 obres realitzades per artistes catalans o residents a Catalunya, que van des dels anys 60 fins a l’actualitat.


SALA 2- PLANTA BAIXA
ANTONI TÀPIES
Antoni Tàpies va néixer a Barcelona el 13 de desembre de 1923 i va morir el 6 de febrer de 2012. Tàpies és considerat un dels artistes més rellevants del segles XX. Va ser membre del moviment avantguardista Dau al Set, l'obra d'Antoni Tàpies evoluciona cap a l'informalisme que atorga especial atenció a la matèria. Compromès políticament contra la dictadura, durant la dècada dels seixanta i principis dels setanta, el seu treball se centra en el món dels objectes, propi de l'art povera. A la fi dels vuitanta i principis dels noranta, la seva obra mostra una clara influència de la filosofia oriental, tant per la relació entre home i naturalesa com per la negació del dualisme en la nostra societat.



ANTONI LLENA
Antoni Llena Font va néixer a Barcelona el 1942.
La seva trajectòria artística s'inicia a mitjans de la dècada dels seixanta, moment en el qual realitza diverses exposicions costat de Galí, Gubern i Jové, i per a les que elabora escultures i instal·lacions eminentment efímeres. Pioner de l'art conceptual i l'art povera a Espanya, els seus Grans Sèries (1962-2003), en què trobem una nova visió de la pintura a partir de la composició amb materials extrapictòrics, se situa al marge dels moviments establerts. Així mateix, la seva obra s'inscriu en una línia d'investigació plàstica, de síntesi i despulla formal que, iniciada a la dècada dels trenta, de la mà de Ferrant, Cristòfol i Miró, sorgeix aquest contesti com una de les més singulars i radicals dins del panorama contemporani espanyol.





Antoni Tàpies
S/t 1982
Tècnica mixta sobre tela
98 x 98 cm

Aquesta obra no té títol i és una obra abstracta feta amb tècnica mixta sobre tela. El suport està rasgat, és gruixut i desigual. Si ens fixem bé, podem veure com el tema principal d’aquesta obra és la forma quadrada, aquesta forma la veiem tant en el marc, com en el suport, i el dibuix del suport.

En aquesta obra els colors són neutres i hi ha un cert contrast entre el blanc i el negre que crea una combinació especial. El blanc normalment és un color que s’associa a la puresa, l’alegria i la pau, segons com pot arribar a transmetre confiança, mentre que el negre és un color que transmet luxe i elegància, que està lligat a les emocions negatives (infidelitat,  mort...). Com el negre fa referència al luxe, podria estar connexionat amb el marc, ja que transmeten elegància (color daurat), mentre que el color blanc fa referència a la puresa, el qual pot tindre relació amb el fons de fusta, ja que la fusta representa la naturalesa, amb això veiem com Antoni Tàpies podria haver pensat en fer una comparació entre els rics i els pobres, encara que només és la meva perspectiva.

En aquest quadre destaquen les tonalitats marronoses. Si ens fixem, només veure el quadre la nostra mirada es dirigeix cap al centre, com si l’autor volgués donar èmfasi a la pintura central. El quadrat central té relació amb les altres figures, ja que si observem bé, podem arribar a veure formes triangulars que es repeteixen en els símbols de la part superior.
I també aquest quadrat està garavatejat, on podem trobar un cert volum degut que l’autor en aquesta part ha utilitzat més pintura, però no només això, ja que si mirem bé ens podem adonar que en aquesta part, la pintura estava per sobre de formes ratllades.
Hem de destacar que Tàpies deia que cadascú podia donar-li un significat especial a l’obra i al mirar aquesta obra penso que la petjada al ser blanca pot fer referència a la realitat d’Antoni Tàpies mentre que el negre pot significar el que ell vol transmetre a l’espectador, com si fós una altre realitat/món.


Antoni Tàpies
Matèria de la cortina, 2005
Tècnica mixta sobre fusta
160 x 160 cm

Aquesta obra és quadrada, té molta simetria. Està feta amb pols de marbre que es una sorra feta de marbre i vernís, i a barrejar aquest dos materials és creava aquest material que sembla escuma. El vernís era molt important per Tàpies ja que pot semblar moltes coses com mel, xarop, ketchup, iode, betadine… i la sorra és un material que dóna ganes de tocar aquesta obra.

Antoni Tàpies treballava les seves obres com el quadre al terra on l’embadurnava de vernís i després li anava tirant la sorra i amb una escombra l’anava espandint per tota la fusta  i es formava aquesta pasta, en algunes parts del quadre com en les cantonades hi ha més quantitat. Una vegada ja tenia tot el quadre ensorrat li va demanar a la seva dona si podia agafar la cortina que tenien a casa per poder-la plasmar en el seu quadre i amb el spray la va pintar i és la part del fons del quadre on es veu que hi ha una certa simetria gracies aquesta cortina. Una vegada tenia la superfície uniforme és quan va començar a rascar. A vegades rascava amb el mànec del pinzell o amb un llistó de fusta. També ha estampat objectes com el cercle del spray situat a la part dreta o els martells situat cada un a cada cantonada.

Aquesta obra està dividida en quatre sobretot amb la creu gran que té un simbolisme diferent a les altres creus que representa Tàpies, aquesta creu gran ocupa tota la pintura ens fa pensar en prohibició, en no passar. En canvi la x de la part inferior del quadre ens recorda o a la T del seu nom o també en aquest cas en el signe de les matemàtiques. També a part superior del quadre la a podria ser el nom de la seva dona Àngels o la lletra alfa. A la part inferior del quadre hi han rasgats els números del 1 al 7, aquest números fan referència al grup que estava Tàpies, Dau al Set, o també la creació del món en set dies, les set vides d’un gat, les set notes musicals, els set colors de sant martí…

Els colors són apagats, foscos i poc saturats ja que ell va viure en una guerra civil i penso que és un homenatge a la ciutat de Barcelona on era una ciutat obrera de tèxtil, per aquest motiu aquestes tonalitats i els altres elements, la cortina i els martells, fan referència als treballadors de tèxtil.

També hem de destacar que Antoni Tàpies deia que l'interessava tot el que fan els éssers humans per entendre el món, les matemàtiques és una de elles. En aquesta obra hi han diferents representacions com que les matemàtiques fan un buit a la vida o l’opressió dels obrers. És una obra molt domèstica, molt agressiva per els colors i sembla un record quotidià.


Antoni Tàpies
Gran tríptic, 1990
Aiguafort i aiguatinta, vernís tou i serigrafia en diverses tintes
197 x 294 cm

Aquesta pintura és una altre de les obra de Tàpies és una obra horitzontal que està dividida en tres grans parts verticalment com diu el seu títol i podem veure que el número tres té una gran importància ja que està dividit en tres parts i hi han tres elements que es destaquen el fons, les creus i la paraula tres. Tot el quadre té les mateixes tonalitats, són colors plans i també està compost de tres colors bàsics vermell/rosat, negre i blanc. El fons, vermell/rosat, és un color càlid, poc saturat on estan sobre col·locats els altres dos colors, el negre i el blanc que fan que tinguin una gran importància en aquest fons càlid.

A l'esquerra del quadre podem veure el número 1 encerclat a la part superior, al centre d’aquesta part hi han diferents pinzellades de color negre molt agressives on està el número 3 o la lletra E del nombre trEs. En la mitad de la part 1 i 2 hi ha la típica creu de Tàpies. A continuació també hi trobem el numéro 2 encerclant. En aquesta part i trobem les esquitxades de la pintura negre i a la part inferior hi ha un rectangles de color negre taxat amb les lletres escrites en majúscules i en lletra de pal i en color blanc el número T R E S. A la 3 part trobem a la part superior el número tres encerclat i en aquesta part hi han dos grans pinzellades en forma de T girada i també hi ha esquitxades i regalims de la pintura negre.

En aquesta obra utilitza el vernís i per això li queda aquest color sanguinós de fons, no hi han ombres ni il·luminació. En aquesta obra Tàpies m’ha transmès sensacions molt diferents. Per això al mira-la m’ha portat a formar una petita història; les pinzellades que estan a la part esquerra del quadre em recorden a un vaixell que està disparant al ocell de la part de la dreta.


Antoni Llena
Allò que cada cosa té d'indecible n*16, 1999
140 x 98 cm

És una obra avantguardista, està dividida per una línia horitzontal en la qual s’apolla l’idea de concepte, és a dir l’idea del títol.
Aquesta obra crea un joc de realitats i ombres. Crea aquest joc amb
El fons d'obra és blanc i fa que ens fiquem més en els colors i en tots els objectes que formen el conjunt de l’obra. Hi ha un conjunt d’elements que envolten la fusta horizontal, hi ha un paper translúcid que té dos líneas paral·leles de cinta adhesiva col·locat en la fusta i en una de les parts que penja, a la punta té un paper negra. Al costat del paper negre trobem un tros petit rectangular de polièster blanc enganxat al fons i sense se tapat per les ombres del paper translúcid. A la  part inferior esquerra trobem una pedra clavada.

A sobre de la fusta a la part esquerra hi ha una acumpluació de papers de diferents colors que seria el cap d’aquesta persona és com una persona que esta estirada morta i les ombres que fan els objectes es veu com la persona està de peu, en canvi amb la fusta és com si la persona estigui morta.

I la fusta horitzontal no arriba fins el final del suport, està trencada, en canvi a la part dreta la fusta sí que hi arriba.

En la part superior hi ha una línia de color de la sang d'aquarel·la en diagonal,  si la seguim queda recolzada a la pedra de la part inferior d'aquesta obra. En les dos part d'aquesta obra hi han gotes d'aquesta sang i fa que destaqui amb el fons blanc.



Antoni Llena
Entremig, 1988
Tècnica mixta sobre paper
166 x 150 cm

Aquesta obra és una composició de papers repartits ordenadament per el suport ja que tenen una composició. És un collage molt gran on hi han diferents papers sobreposats i alguns estan pintats i retallats. Tots aquest papers tenen una tonalitat pastel però el color taronja és càlid i li donà un altre aire aquest obra.

En aquesta obre veiem que està composada per formes geomètriques, els papers són tots quadrats i l'artista els va arrugant i retallat per crear aquesta sensació d’entremig. A la part superior esquerra hi trobem un paper rosa retallat i doblegat per la part superior con forma un rectangles. També està pintant de color taronja per diferents zones del paper rosa però no s’acaben de veure ja que les tapen els altres papers. Al costat del rosa i trobem un paper gris que té forma de quadrat tallat en diagonal i al centre té un mig cercle que està pintant amb esprai daurat  per sota hi apareix un paper translúcido no es sobreposa el paper gris d'abans. A la part esquerra superior trobem un paper transparent pintat de negre que fa d'unió al paper rosa i gris però també complementa l’obra. En la part inferior del quadre també hi ha taronja.

Aquesta obra és molt plana tot hi que l’artista ha intentat donar-li volum sobreposat tots aquest paers i fen un cercle al centre d’aquesta obra. I tota aquesta obra crea el conjunt d’un rectangles.


Antoni Llena
Bestiola, 2012
Tècnica mixta
35 x 40 x 40 cm

Aquesta obra és molt diferent a les altres ja que és la única escultura d’aquesta sala.

Aquesta escultura feta per Antoni Llena s’aguanta gràcies a dos pals de fusta que semblen els pals de gelat. Aquestes dues potes estan pintades per la meitat de blanc i també estan lligades al cos, que està format per un paper arrugat de color marronós.

El cap és el que destaca més en aquesta escultura ja que el paper és negre i per unir el cos i el cap ha clavat un dels pals de les potes però més petit, però per no veure aquest “coll” ha creat el cap a sobre d’ell. El cap està també arrugat i està pintat de color negre i té un ull pintat de color marró.


Aquesta escultura té un suport de poliespan per clava les potes ja que sinó no s'aguanta, aquesta escultura sembla un animal però si mirem la cara de perfil sembla una persona i aquest rostre té un aire a l’obra titulada Allò que cada cosa té d’indecible però amb la boca oberta.




 










Antoni Tàpies

Miracle, 1998

Tècnica mixta sobre fusta

66 x 81 cm



Podem trobar certa semblança entre aquesta obra i l’obra titulada Matèria de la cortina, podem observar que primer de tot va fer aquesta i posteriorment va crear l’altre, amb noves tècniques, ja que tenen bastants diferències.



En aquesta obra està coberta de pols de marbre barrejat amb vernís però aquest relleu és totalment diferent a l’altre ja que en aquesta obra ha anat escampant una corda en diferents direccions i a la part central col·locat diagonalment ha fet un rectangle on es veu la fusta i dintre està escrit amb lletres de pal i majúscules el títol d’aquesta obra, M I R A C L E, amb pintura blanca.



Està composta de línies geomètriques on l’artista al voltant del rectangle ha col·locat tot el voltant de línies verticals o horitzontals però no ha fet plamat ninguna en diagonal. I aquestes línies del voltant que sembla l'estimació d’una corda ha creat dos quadrats al centre de l’obra. Els colors d’aquest quadre són apagats, obscurs com si estigués cremada l’obra, el forat dona una certa llum aquesta obra i les dos pintades en blanc a cada costat de l’obra li donen un lluminositat a la pintura abstracta d’en Tàpies.




MUSEU DEL DISSENY

El Dijous,15/11/18, vam anar al Museu del Disseny a Barcelona, està situat a l'Edifici Disseny Hub, a la Plaça de les Glories Catalanes. Es va inaugurar amb l'Institut de Cultura de Barcelona que s'origina a partir de la integració de les col·leccions del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d'Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques. 




Com he dit abans és el museu de les arts de l'objecte i del disseny de la ciutat. Hi han 4 exposicions on hi han diversos itineraris a través de més de 2000 objectes del segle IV aC a l'actualitat. 
  1. Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural
  2. Extraordinàries! Col·leccions d'arts decoratives i arts d'autor (segles III-XX)
  3. El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015)
  4. Dissenyes o treballes? La nova comunicació visual. 1980-2003
Primer varem anar a les primeres 3 exposicions començant per la Moda i la Silueta del 1550 al 2015.

3. EL COS VESTIT. SILUETES I MODA (1550-2105)

Dressing the body 1550-2015

Vestit España, Sybilla, Madrid, 1992 




























Des de fa temps els humans hem modificat la forma i l'aparença del nostre cos amb joies, tatuatges, pentinats i sobretot amb la roba. 
La manera en la que ens vestim és per els nostres codis morals, socials i estètics en la època que vivim. Els vestits ens modifiquen totalment l'aparença ja que ens imposen els canons de la bellesa i ens transformem en humans no naturals.

En aquesta exposició ens donen a conèixer com des del segle XVI ens modificaven el cos a partit del vestit per entrar en uns canóns de bellesa imposats per la societat fins actualment (2015).

2. EXTRAORDINÀRIES! COL·LECCIONS D'ARTS DECORATIVES I ARTS D'AUTOR
 (SEGLE III-XX)

En aquesta planta hi ha un recorregut cronològic, del segle III al segle XX, entre una gran varietat d'objectes conservats al llarg d'aquest període i moltes d'aquest objectes havien estat allunyades molts anys del públic. També aquesta exposició és un homenatge als artistes catalans que van fer possible el gran patrimoni artístic a Barcelona amb les anomenades arts d'autor, com el vidre, la ceràmica, l'esmalt i la joieria. 




Aquesta cadira em va cridar molt l'atenció.

Cadira de tisora | Sila de tijera | Folding armchair
Espanya, 1550-1600

Està feta d'om i pi, seient i respatller decuit cobert de vellut de seda, serrell de passamaneria de fils metàl·lics, brodat de fils de seda i metall, claus de ferro i cabota de llautó.
Donació  Junta de Museus, 1932.

És un tipus de seient d'origen llunyà, que ja es trobava a l'antic Egipte.
L'ús d'aquestes cadires estava reservat a les classes socials més acomodades. Aquesta representa al respatller un medalló brodat en or i seda amb l'escut d'un bisbe, afegit en una restauració posterior.

1. DEL MÓN AL MUSEU. DISSENY DE PRODUCTE, PATRIMONI CULTURAL 

En aquesta planta hi trobem diferents objectes, però són objectes de múltiples dissenys i funcions que ens han acompanyat al llarg de la vida i que ens mostren que a mesura que el món canvia també ho fan els objectes. 

Tots aquest objectes exposats en aquesta sala són considerats una mostra representativa del disseny del seu temps, de les diverses aportacions materials i tècniques. El disseny de productes és un dels patrimonis culturals de Catalunya.  



De esquerra a dreta:
Treball inèdit que cerca la coherència geomètrica 
Coberteria, 1965
Andró Ricard
Acer inoxidable i ebonita 

Per fi les torrades s'aguanten dretes!
Plat per torrades, 2001
Sebastián Alós 
Ceràmica semaltada

La forma és dins el got
Joc de gots
Balabari, 1990
Miguel Durán- Lòrigo
Vidre 

4. DISSENYES O TREBALLES? LA NOVA COMUNICACIÓ VISUAL. 1980-2003


Aquesta sala va ser la última la qual vam visitar de manera guiada. On hi havien bastants cartells publicitaris, les dècades de 1980 i 1990 van ser un moment estel·lar per al disseny gràfic. Desprès de la mort de Franco, amb la integració plena a Europa i l'establiment de la demacració, els dissenyadors van tenir l'oportunitat de participar en un procés de creació i transformació de la imatge de les organitzacions privades, les institucions públiques i les empreses. 

En aquesta època el disseny va causar un gran boom. Tenia un gran suport institucional i els mitjans de comunicació, aquest boom ens va deixar una expressió que es fer cèlebre i que reflectia la seva popularitat: Dissenyes o treballes? Però els dissenyadors gràfics seguien dissenyant i treballant intensament i en aquest moment els dissenyadors van tenir més presència social. 
Amb la irrupció de l'ordinador Macintosh i l'arribada del nou mil·lenni van sorgir noves perspectives i especialitats. Els nostres dissenyadors gràfics van aconseguir consolidar-se i projectar-se internacionalment mentre començaven a enfrontar-se amb nous reptes com les noves tecnologies. 








El Disseny HUB, aquest Museu ha estat una experiència i aprenentatge més. 
Totes les sales eren molt interessants però les úniques que em van cridar més l'atenció van ser les 3 sales que vam fer lliurement però la única sala que em va cridar més l'atenció de totes va ser la 1. Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural, ja que hi havien molt productes molt originals i diferents que no tenia ninguna idea sobre ells. 


ESPAI VOLART

El 13/11/18 varem anar a veure l'Espai Volart és una galeria d’exposició propietat de la Fundació Vila Casas creada per l'empresari Antoni Vila Casas l'any 1986. Aquest edifici és un antic magatzem de la família Volart, situat en un edifici modernista de principis del segle XX. Al 2002 es va inaugurar com a galeria d’art per mostrar els artistes més destacats catalans contemporanis. Actualment està distribuïda en exposicions temporals, distribuïdes en tres sales: Volart 1, on està l’exposició de Julio González; Volart 2, Manuel Duque. Reconeixement de trajectòria artística i Volart 3, Soñando una possibilista.  
Durant el segle XXI la Fundació va crear de 5 museus o espai d’arts on exhibir la seva col·lecció distribuïts per Catalunya: Museu Can Framisa Barcelona (col·lecció de pintura), Museu Can Mario a Palafrugell (col·lecció d'escultura), Museu Palau Solterra a Torroella de Montgrí (col·lecció d’escultura) i  dos espais d'arts per acollir les exposicions temporals en Espai Volart i Casa Manel Felip. Aquest espais s’han creat adaptant-se als espai de l’arquitectura catalana. 

En l’exposició titulada Julio González –Dibuixos, papers i figures de la col·lecció de l’IVAM. Està dedicada al artista Juilo González  (1876-1942), destaca per la seva escultura però també realitza dibuixos i art figuratiu. Es creia que Julio havia deixat la figuració per dedicar-se a l’abstracció però no és així perquè mentre ell treballava l’abstracció seguia creant obres figuratives.

En questa exposició ens parlar del modernisme, a través del artista i està dividida per dues sales, la planta inferior podem trobar escultures de ferro, fotografies, dibuixos més abstractes que la superior i la superior hi ha més dibuixos, papers, són més realistes, figuratius.

Totes les obres de Julio són propietat del Institut Valencià de Art Modern (IVAM) ja que la filla de Julio va voler que el seu pare tingues una mica de més èxit i que es donés a conèixer el que era capaç de crear Juilo González.                                                        
El comissari de la col·lecció és J.F.Yvars.

Julio Gonzàlez en els seus dibuixos utilitza diverses tècniques:, aquarel·la, diferents tipus de llapis, gouache, tinta xina, pastels, aguada, tècnica mixta. La tècnica mixta consisteix e combinar diferents tècniques i/o elements, és a dir papers de diferents materials i colors. El gouache es crea al barrejar aquarel·la amb un blanc opac, és igual que l’aquarel·la en canvi el gouache és totalment opac. I l’aiguada és caracteritza per utilitzar només una tonalitat d’un color, normalment González utilitza el negre en tota la peça.

També Julio era un gran escultor modernista gràcies a que el pare era forjador, ell va aprendre aquestes tècniques i el van anomenar alquimista del ferro. Una de les tècniques que utilitzava era la tècnica de la planxa de ferro, consistia en escalfar el ferro i amb cops de martell moderar-lo i soldar-lo.

Quan el seu pare mort, li deixa a Julio i a Joan l’arenàcia del seu taller a partir d'aquest moment les obres de Juilo seran de ferro. El seu germà era pintor i els dos es van anar de viatge a Paris allà coneixeran a molts artistes com Dalí, Picasso, Brancusi que desprès tindran una gran influència en les seves obres. Sobretot quan Julio entra en contacte amb Picasso s’ensenyen mútuament, Picasso li ensenya l’emoció de ser artista i Julio li ensenya la tècnica del ferro forjat.


En aquest dibuixos és veu l’africanisme el corrent exòtic que va influir molt en el segle XX. Las Señoritas de Avignon és una de les obres importants de l’art de Picasso que representa aquestes prostitutes del famós carrer d’Avinyó a Paris i el que fa Julio González evidentment és veure del seu amic Picasso aquest influencia per l’art Africà. Juilo va una mica tard que els altres artistes ja que l’africanisme és un corrent que es veu a principis del XX però veiem que aquesta influencia serà molt important en aquest dibuixos.

Masque austère, 1940
Aiguada i tinta xinesa sobre paper blanc
30’6 x 24’8 cm

Masque sombre n01, 1940
Tinta a ploma i aiguada sobre paper
31’6 x 24 cm

Julio González 
Les Senyoretes del carrer d’Avinyó, 1907
Oli sobre tela
245 x 235 cm

Pablo Picasso




















També Julio González va fer màscares que poden recordar aquelles màscares funeràries fetes amb les làmines de metall i que les va modelant amb la tècnica del metall reposat o ferro reposat, les va treballant creant la silueta dels ulls, dels nas, de la boca. Per tant rep molta influència en aquesta obra les màscares de metall dels dibuixos/màscares funeràries.

I relacionant aquest africanisme o aquest dibuixos trobem una obra escultòrica que és diu l’encaputxat, Le Cagoulard, Julio representa un encaputxat, una persona amb el cap cobert. Està feta de bronze forjat amb la tècnica de la planxa de ferro. I té una gran influència amb l’artista Brancusi ja que Julio al arribar a Paris començar a treballar en el taller de Brancusi de polidor. Com podem veure en aquesta obra està col·locada horitzontalment que té una certa relació amb Brancusi. Julio volia transmetre el buit i el ple. El buit el representa amb els ulls de la màscara ja que es pot veure el buit del interior i el ple amb la forma ogival voluminosa tancada.

Juilo González no li agradava polir les seves obres, li agradava veure el treball del material, els cops, soldadures,.. en totes les seves obres i el Cagoulard n'és un exemple. 

Le Cagoulard, 1935
Bonze forjat
15 x 22,8 x 20 cm

Julio González
Resultat d'imatges de La Musa dormida
La Musa dromida, 1909
Bonze
17.8 x 29.2 x 20.3 cm

Constanti Brancusi
En conclusió aquesta sortida ha sigut molt innovadora, és a dir he descobert museus i artistes que no tenia coneixença ninguna.
Aquesta exposició m’ha agradat bastant i penso que Julio González era un artista únic que al llarg de la seva carrera artística ha fet un gran canvi passant del art figuratiu a l’abstracció i mantenint aquestes dues modalitats tan diferents. També he de dir que em crida més l’atenció l’art abstracte que no l’art figuratiu, per això aquest artista em va cridar bastant l’atenció, sobretot en les seves escultures fetes amb metall i la seva manera de representar-les i deixar-les tal qual, sense polir per veure el treball que va fer. Sobretot la seva manera de pensar i totes les influències que va tenir al estar en Paris i que li han portat a crear totes les seves obres.


CAIXA FÒRUM

El 18/10/18 varem anar a Barcelona a veure dues exposicions: Una certa foscor + Turbulències.  Aquestes dues exposicions estan formades per obres contemporànies de la col·lecció de Caixa Fòrum i altres fetes per els mateixos artistes per aquestes exposicions. 

La comissària ha sigut Alexandra Laudo, qui ha volgut fer dues exposicions de temes tan diferents. 

UNA CERTA FOSCOR 


Aquesta exposició on el tema principal és el buit que deixen les coses i la mirada que pot provocar les persones al representar aquest buits.  


Una Certa Foscor comença amb la desaparició del quadre de La Gioconda, el 1911, a París al Museu del Louvre on ningú es va donar conta de la seva desaparició. I des de aquest petit instat, durant mesos molta persones van anar al Louvre per contemplar l'espai buit que l'obra robada hava deixat a la pared. I al llarg del recorregut d'aquesta exposicó diferents artistes ens van mostrant la seves obres  amb el buit i la mirada del espectador sobretot.

Aquesta exposició ens fa pensar sobre el valor de l'opacitat, l'ocultació i l'absència en l'art i ens fa reflexionar sobre la nostra manera de veure i no veure les imatges. 


Joan Brossa en aquesta obra posa un estoig de compàs però no està el compàs. Al no estar el compàs Brossa transmeteix que era de la racionalitat (Renaixement) ha desaparegut i que no vol que torni.  
En aquella època es donava molta importància a la raò però Brossa molt emfatitzar que la raó no es la única cosa sinò que s'ha de donar importància als sentiments. 

1991
Raïl i motllura 
PereJaume amb aquesta obra, El lloc i la data és una obra d'art que fa refrència al tema de l'exposició, el buit i la mirada del espectador. L'artista ha ficat un raïl i un marc, el raïl és el temps i el marc és l'espai. És a dir el raïl al anar passant el temps es va oxidant i el marc és l'element decoratiu que delimita l'obra i que fa que mirem l'obra d'una manera diferent. I l'artista fa que l'espectador imagini el que pot haver-hi dintre d'aquesta peça.

Àngels Ribé: Invisible Geometry 3
1973
Tim Rollins i K.O.S.
Gold Alice 1984-1989
Martin Parr: París. Le Louvre






















Tenim aquestes dues fotografies que són el principi i el final de l'exposició. La de l'esquerra és pot veure l'absencia de la Mona Lisa i on a partir d'aquí és crea Una Certa Foscor i la de la dreta és el final del recorregut amb és veu la tornada de la Gioconda al Louvre.

L'obra de Martin Parr ens mostra que al apareixer la Gioconda tothom la vol per a ella i fan fotos i així succesivament foto rera foto ja que hi ha tanta gent que ni la pots contemplar tan bé com tu vols. La reflexió final d'aquesta exposició seria fins a quin punt gaudim dels museus o del nostre entorn, estar només a un lloc per fer postureig i no disfutar només voler donar-se importancia.
TURBULÈNCIES

La següent exposició, Turbulències, on mostra les obres que han entrat a forma part de la Col·lecció "La Caixa" d'Art Contemporani en els darrers anys i que fins ara no s'havien mostrat a Barcelona però l'obra que tanca l'exposicó que és de Bill Viola no forma part de la col·lecció. Totes aquestes obres ens provocan turbulències, és a dir ens fa despertar la nostra consciència i agumentar els nostres sentits davant tot allò que ens envolta.

Els artistes d'aquesta exposició representen les seves obres criticant el món en el que vivim però també ens obren els ulls per parlar i debatir sobre l'actualitat.

El embalaje, Equipo Crónica
Aquesta obra pertany al Guernica 69, que els Equipo Crónica van dur a terme com a comentari als intents del Govern de Franco per poder recuperar el quadre de Picasso per al Museo Español de Arte Contemporáneo de Madrid, l'any 1969. Per aquest motiu l'obra està a punt de ser tanslladada amb el emblatje que porta. I a la dreta és veu el quadre de Picasso per esta del reves.
Movmiento en falso (estabilidad y crecimiento económico)
1999-2003
Aquesta obra, formada per tres barrils de petroli en equlbr que gren sobre un mateix eix és un critica sobre l'explotació petrolera i el creixement econòmic dels presidents de Mèxic durant la dècada de 1980. Damián Ortega demostra la inestabiltat i fragilitat d'aquestes polítques, que depenien de les reserves de petrol del país.

Bill Viola: The Raft
maig de 2004
I amb aquesta última obra acabem aquesta exposició. On l'artista Bill Viola ens projecte un video a camara lenta on al principi de tot hi ha un conjunt de diferents persones i es van mouent però individualment, és a dir tothom va a la seva però de sobte començen a sortir dos raigs d'aigua amb molta pressió colpejant aquest grup de unes 19 persones i els raig d'aigua fant caure a la majoria de  la gent, mentres les altres lluiten per mantenir-se dretes i de cop i volta els raigos s'aturen i aquesta moltitud de persones es començen ajudar els uns als altres. 

L'artista descriu aquesta obra com, una imatge de destrucció i supervivència. 



REALISME JAPONÈS CONTEMPORÀNI

El dimarts, 16-10-18. El Museu Europeu d’Arts Modern, MEAM, acull les obres més destacades del  Hoki Museum de Tokio, dedicades exclusivament a la pintura realista de la actualitat japonesa. A més del alt nivell artístic que es pot veure en aquesta exposició és la primera vegada que els artistes japonesos contemporanis, en el camp de la figuració i el realisme estan a Europa.
En aquesta exposició col·lectiva trobem més de 60 obres destacades del primer Museu Japonès són 14 pintors japonesos de gran prestigi exclusivament de la pintura realista.
El període figuratiu realista que tracta aquesta exposició va de segle XX i XXI. Aquesta exposició es una primera col·laboració entre els dos museus, que es complementen amb la exposició de obres dels artistes espanyols que, en la primavera de 2019, presentarà el MEAM a les sales del Hoki Museum, en Chiba, i al Museu de Art de Saga.
Els artistes japonesos utilitzen sobretot un terme anomenat el shasei  es la capacitat de transmetre l’estat d’ànim de la persona i l’ambient d’un espai al dibuix. També els japonesos són molt pacients, poden trigar mesos en acabar una obra ja que hi han molts detalls. Els canvis de llum impedeixen treballar al natural aixì que quan treballen al natural, fan fotografies d'allò que volen retatar.




Ishiguro: Estil de vida amb mascara de gas (2017)
L'artista japonès Kenichiro Ishiguro em va cridar molt l'atenció perquè en els seus quadres intenta fer retats de l'estil de vida que recorden als desastres nuclerars de la Segona Guerra Mundial i la perduda radeoactiva en Fukushima. 

En aquesta obra esta dintre d'una col·lecció de retrats de nenes. Però aquesta és centra en aquesta petita catastrofe del Fukushima i es veu una la nena amb una mascara. 
Els artistes japonesos com he dit abans són molt detallistes això fa que aquesta obra sembli una fotografia captada en el moment de posar-se la mascara per proteguir-se del perill. 
Ishiguro: A-esque (2015)




També aquest artista tenia altres obres però aquesta en particular és diferent ja que la nena porta unes orelles robòtiques perquè l'artista s'ha inspirat en el tema del anme, el manga i és en blanc i negre. 









Recopilació d'algunes obres:
Hiroshi Noda: Sacred The-ll (2010)
Masayuki Hara: The Doyle's Maibox (2012)
Kenichro Ishiguro: Shaft Tower (2010)
Hiroshi Noda: Noble Being, Op.5 (2015)
Nobuyuki Shimamura: Silk Gauze (2003)
Nobuyuki Shimamura: Rttan Recliner (2007)
Osamu Obi: After Noon (2015)
Tadahiko Nakayama: Room with Wall Hanging (2002)
Toshiro Aoki: Distant View of Alsatian Village (2010)
Toshiro Aoki: Camellias, Roemer Cup, Underglaze Blue Dish (2009)
També hi havia una exposició permanent d'escultures Figuratives, d'art figuratiu.

Joan Rebull: La Ben Plantada (1960)
Shopie Cahu: Eve's choice (2017)

Morán Sociedad Artística: Parce que je rêve, je ne suis pas (2009)
Michal Furmaniak: Runner from cycle anatomy of movement (2017)

Feranado Arjona Cano: Caçador d'estrelles (2013)



UN SEGLE BREU: COL·LECCIÓ MACBA


 El 11/10/18, després de fer l'activitat del matí varem entrar al museu MACBA de Barcelona a veure la col·lecció titulada un segle breu. 


És un recorregut cronològic des de 1929 fins a l'actualitat. Inclou obres emblemàtiques d'aquesta col·lecció en un seguit d'àmbits dedicats a les etapes i moments més significatius, i posa molta importància als canvis de l'art al llarg de les nou dècades que conformen aquest, segle breu.
En aquesta col·lecció trobem unes 12 sales:
  • Sala 1: Les primeres dècades del segle XX
  • Sala 2: La Guerra Civil Espanyola (1936-1939)
  • Sala 3 i 4: Durant els anys
  • Sala 5: Als anys seixanta 
  • Sala 6: A finals, dels seixanta 
  • Sala 7 i 8: A finals, dels seixanta i durant els setanta 
  • Sala 9: Als anys vuitanta
  • Sala 10: Mentre les polítiques
  • Sala 11: L'art més recent
  • Torre: Hydra Decapita
La primera sala que vem entrar tractava sobre la guerra i la violència que aquesta provocava. 

On al principi hi havien unes obres que em van cridar més l'atenció ja que tenien més colors que les altres i eren més esquemàtiques, és a dir amb només mirar-les ja tens clar el que vol dir però no exactament ja que al mirar-les més estona et dones conta perquè ho ha expressar d'aquesta manera. És una manera més senzilla d'entendre les obres d'art ja que no ens va donar temps de explicar totes les obres d'aquella sala.






Amb tota la classe varem comentar aquesta obra on observem uns llavis vermells i carnosos d'una dona que indiquen seducció sobre l'explosió provocada per una bomba atòmica. L'idea d'aquesta obra és que les bombes encara que provoquin desastres que semblin seductores. I critica l'ús de les bombes atòmiques i fa referència a les que es van llençar al Japó.



Les Guerrilla Girls són un grup de sones femenines, anònimes i artistes que volen conscienciar el feminisme i com es diferencia quan una dona és mostrada per un home en el món del art que quan es mostrada per una altre dona i les Guerrilles Girls amb les seves obres artístiques és lo que intentan conscienciar a la societat. 


Seguidament hi havia les obres del famós Basquiat en una de les sales d'aquesta col·lecció.
Aquesta obra consistia en un autoretrat dibuixat com el moviment del primitivisme. Baquiat es va dibuixar d'aquesta manera ja que era com el veia la societat, com el defenien per ser com és, per ser un artista negre. Per això transmet tanta violència aquesta obra. 



En aquesta obra hi apareixen 4 escultures, en aquesta imatge només és veuen 3 perquè l'altre està molt més separada d'aquest conjunt però les esta observant. Les escultures estan desproporcionades, col·locades formant un triangles on totes és miren. A més a més tota aquesta sala esta envoltada d'una cortina que sembla de veritat però està enganxada a la pared.   
Aquesta obra consisteix en una il·lusió òptica, tan per les estàtues com per les cortines. Ja que et col·loquis on et col·loquis un de les estàtues sempre t'estarà mirant i les cortines sembla que hi vingui o que s'en vagui algú. 



En conclusió, aquesta exposició, he pogut observar amb molt poc temps l'art que es va crear durant un segle. L'exposició era bastant complexa i tenia molta informació. Però m'ha cridat molt l'atenció les obres que tractaven del feminisme i les obres fetes per dones, com les Guerrilla Girls, per la seva manera de criticar la societat i expressar de manera artística com tractaven a les dones. 


MACBA EXTERIOR

El dijous 11/10/18 vam anar a Barcelona al MACBA a veure una de les exposicions, però com la visita estava programada a les 12. Els professors ens van proposar una activitat mentre esperàvem. Ens van dir que féssim una petita performance, que mimetitzéssim amb l'entorn i creguéssim algun producte artístic. Aquesta activitat es podia fer individual com amb grup. Per poder-la fer ens vam unir uns quants; l'Andrea Barato, en Pau Nevado, la Júlia Costa, la Maria Pascual, l'Elena Mateo i en Mario Aldadó.


La Júlia es va encarregar de fer les fotografies i de gravar. M'entre els altres ens ficàvem en escena.

Al principi estàvem molt perduts i ens vem començar a col·locar per l'espai, també ens vem endinsar amb l'entorn apropa-nos a les persones que estaven per l'espai en aquell moment.  


Tota l'estona estàvem observant l'espai i intentant fen totes les idees que a cada membre del grup s'ens passava per el cap. Una idea que em va venir al cap va ser el cel en aquell moment i el tros de cel que només veiem en aquell espai. Així que em vaig estira al terra al costat on estaven els professors amb totes les motxilles. I des de aquella prescriptiva del cel, vaig capturar una foto del cel i en una de elles el Pau es va infiltrar.


Desprès se'ns va ocórrer perseguir al Mario, ja que es va separa del grup i no estava explorant per la seva conta així que mentre ell mimetitzava amb l'entorn nosaltres estàvem mimentitzan amb l'entorn perseguint-lo.  Així que l'Andrea, la Maria, el Pau i jo el vem perseguir l'intenció era que no s'en adonés, mentre l'Elena i la Júlia ens seguien amb la càmera. 




Més tard, se'ns va ocurrir fer el mateix que abans però amb un espai reduït, és a dir perseguir a la gent que passava per aquell espai. Aquestes dos vídeos és una manera artística de encaixar amb aquest espai ja que per el gran espai que té el MACBA, passa molt gent i nosaltres el que vem fer es seguir subtilment a la gent que passava com la petjada que deixen les sabates, imaginat que tothom que entres en aquest espai potes les sabates pintades, deixaríem tot aquest espai ple de petjades ja que hi passant bastantes persones.

En aquest últim vídeo estem l'Elena, la Maria, l'Andrea i jo perseguint a la gent sense que s'andesina.



FESTIVAL PANORÀMIC, GRANOLLERS

El divendres dia 28/9/18 vam anar a Roca Umbert de Granollers, a la Fàbrica de les arts. 
El Panoràmic és el festival que explora la relació entre el cinema i la fotografia, i promou e incentiva la recerca de nous llenguatges i narratives audiovisuals. Aquest any el fil conductor és l'edició d'enguany és l'any 68 i la nació de la revolució. 

L'any 68 en el món de la imatge, la fotografia, el cine i la televisió, i les noves maneres de captar les imatges, mostrar-les, comentar-les i distribuir-les, fins i tot en xarxes de premsa independent. Les imatges ens van explicar la guerra del Vietnam, la invasió russa de Txecoslovàquia, les manifestacions de París, Mèxic, Chicago o Amsterdam. L'Elvis en directe per satèl·lit, de Martin Luther King davant de multituds, viu i mort, de campions olímpics aixecant el puny en rebel·lia, d'un altre Kennedy assassinat i per primera vegada, astronautes en directe per la televisió.
I moltes altres succeïments van aparèixer amb influencia del art i van forçar autèntics canvis en les fronteres del que és visible.

SURVEILLANCE COMPLEX 
Aquesta exposició està feta per Simon Menner a l'Espai d'Arts.
Durant els darrers anys, l'artista Simon es va dedicat a recuperar material fotògraf provinent dels arxius secrets de les policies de l'antiga Alemanya Democràtica i de l'antiga Iugoslàvia. En aquest espai ens porta tres dels seus treballs més emblemàtics:
1- Images from the Secret Stasi Archives
2- Imatge from the Czechosolvak Secret Police
3- The Fourteen Least Important Images in the Cold War History of West Germany's BND Secret Service

1-  El German Democratic Republic's Ministry for State Security, Stasi, va ser un dels més efectius òrgans policials de vigilància. No en va Stasi tenia, proporcionalment, respecte a la seva població, més agents que el KGB o la CIA. Després de la caiguda del mur de Berlín i la reunificació alemanya, molts dels seus arxius van ser oberts al públic.


En aquest retrats, poden semblar, avui, absurds o divertits, però corresponen a agents de la policia secreta Stasi fent proves de vestuari i caracterització amb l'objectiu de passar desapercebuts durant les seves investigacions.

2- Imatges from the Czechoslovak Secret Police
Inicis del 2015, Manner va ser convidat pel Goethe Institute Prague a fer recerca sobre els arxius de la policia Txecoslovàquia, un aparell de seguretat que va tenir un paper transcendental en la brutal repressió durant la Primavera de Praga.
La policia txecoslovaca va proposar evitar possibles futures revoltes i va crear, el 19970, una nova unitat policial especialitzada, l'anomenada STB. Per celebrar el ple declivi del bloc de l'Est complia el seu vintè aniversari, van publicar un llibre del qual es van iniciar els preparatius. Va ser en aquesll moment que Txecoslovàquea es va desintegrar definitivament com a país i la publicació no es va arribar a imprimir mai. Però el material existia.




3- Finals de la Guerra Freda, casi tots els arxius de l'antic bloc comunista van sortir a la llum. I mentes Simon feia recerca en els arxius de la Stasi, va voler tafanejar els de l'Alemanya Occidental. L'únic que va aconseguir va ser escanejar catorze imatges banals, la documentació de les quals es manté classificació.










UTOPIES PERSISTENTS

Col·lecció d'art contemporani del Museu de Granollers una exposició col·lectiva en honor al crític d'art i curador d'exposicions Manel Clot.
Manel Clot ja estava vinculat al museu amb alguna exposició realitzada entre el 1981 i 1984, Clot va articular amb gran encert les línies teòriques de la política d'adquisicions. Es van adquirir 42 obres de diferents disciplines artístiques que condensen bé el què va ser la pràctica de l’art en el tombant del segle XX al XXI.


Obra:



Nom: Bufades

Data: 1998
Autor: Ignasi Aballí
Descripció objectiva: Hi ha  3 dibuixos de pols, de 130 x 105 cm.

Descripció subjectiva: Ignasi Aballí incorpora elements inesperats i sense qualitats plàstiques com la pols, dipositada pels dies damunt del paper blanc i que ha estat bufada com si es tractés de pintura abans de ser fixada al paper, ja que ell volia fer evident la crisis de la representació i rellegir així la tradició pictòrica.

Opinió personal: Aquesta obra em va cridar l'atenció ja que per mi es molt simple però a la vegada tan complexa i també en fa pensar molt ja que ha utilitzat elements sense qualitat plàstica e inesperat ja que normalment ningú l'utilitza.









POESIA BROSSA 



Nom de l'autor: Joan Brossa i Cuervo. També hi ha altres col·laboradors com Joan Miró, Joan Ponç, Antoni Tàpies,... 

Data o període: Des de la guerra civil espanyola on va signar el seu primer relat d'un combat a primera línia del front, prop de la Batalla de l'Ebre i fins la seva mort. 
L'estil és avantguardista e innovador. 
Obra:



Nom: Poema experimental.

Data: 1942.
Estil: Poemes escènics.
Descripció objectiva: Aquesta obra estava situada en la primera sala, Sí, em va fer Joan Brossa, hi havien diferents exemples de poemes experimentals ai em van sorprendre molt els poemes escènics de llapis sobre paper. L'obra que he triat esta formada per fragments de paraules desordenades però que tenen una coherència i va sobre el fum com ja es veu a la imatge el títol gran amb majúscules. 
Descripció subjectiva: Els poemes escènics els va fer perquè necessitava trobar una tercera dimensió a la seva poesia. Aquesta poesia escènica no té res a veure amb el teatre convencional, dramàtic. Eren uns personatges que sortien, que deien unes paraules combinades amb uns telons de colors que queien. Després va anar veient que aquests personatges podien encetar altres coses. La meva obra no és una indústria. Sempre ha estat l'obra la que ha parlat. D'aquesta poesia escènica a la poesia visual només hi ha un pas.
Opinió personal: Aquest poemes experimentals em van cridar molt la atenció per què són simples paraules que té un sentit poètic i escènic. És una obra bastant simple però amb molts sentiments, on al veure puc descobrir que hi havia una guerra on el fum em transmet por, patiment, dolor i el Jo i Tu que està a l'esquerra m'informa que estava enamorat i que ell anava primer i desprès ella, es a dir junts però separats. 




FESTIVAL PANORÀMIC, GRANOLLERS

La Tèrmica, el pis de dalt 
El dijous passat, 23-11-17, vam tenir l'oportunitat d'anar a visitar la primera edició del Festival Panoràmic, situat a la Roca Umbert de les Art on ofereix als artistes poc coneguts un lloc per exhibir-se i donar a conéixer l'art de la fotografia i el cinema.

Aquest festival tenia diferents espais: Dents de serra, la Tèrmica i l'Espai d'Arts. En els Dents de serra hi havien dues exposicions, el Film still, on hi havien un recull de film still de diferents pel·lícules i series ordenades que tenien un ordre. I l'altre exposició hi havien una serie de dibuixos fets per nens i nenes de 4 i 6 anys que narraven una història.
A la Tèrmica vam fer un recorregut per tota la tèrmica i per el camí ens anàvem trobant obres audiovisuals de diferents artistes i diferents maneres de treballs. I a la última vam veure una exposició de Mites i Màscares de Romàn Yñàn on era un sala bastant gran que estava per diferents zones però cada zona estava lligada on relataven el que hi ha darrere de les càmeres del rodatge de l'Albert Serra i desprès al pis de dalt vam veure una sèrie de curts.

Aquesta sortida al principi no em va cridar molt l'atenció però desprès al anar a la Tèrmica vaig veure diferents maneres d'exposar les obres i em va obrir la ment i un dels curts anomenat Fast Film que es veien moltes tècniques diferents, com papiroflèxia,...

Aquesta imatge és una de les del Film still, és una de les que més em va agradar ja que segueixo aquesta sèrie, Modern Family i em va fer gràcia.
























CAIXA FORUM, BARCELONA


A Barcelona a la Caixa Forum hi ha l'exposició de Warhol, L'art mecànic. És una exposició que mostra el desenvolupament i progrés creatiu d'Andy Warhol des dels seus inicis com a dissenyador gràfic a Nova York fins que va morir convertit en una llegenda del pop art.




Una de les obres que més em va sorprendre va ser on Warhol va experimentar amb els fluids corporals, concretament amb l'orina, en la seva sèrie Oxidations. Warhol orinava sobre el llenç que prèviament havia preparat aplicant pintures metàl·liques a força de coure. La reacció entre l'àcid úric i el coure va donar lloc a les primeres obres abstractes que Warhol va produir. Això que va fer Andy Warhol em va cridar bastant l'atenció ja que era diferent a les altres coses que havia fet, era més abstracte i em va fer pensar; tot en aquesta vida té un color, és a dir que pots utilitzar tot el que tu vulguis per fer una obra i que també el teu cos pot forma part de l'obra.








Suscribirse a: Entradas (Atom)